Reflexions: Teories i pràctiques contemporànies: Tema 2: L’ESCOLE NOUVELL: PROGRESSIVE EDUCATION

Al llindar del segle XX.

Necessitat del canvi del model escolar.

Fonamentació en el reconeixement científic.

Al segle XX es vol canviar el model d’educació i introduir la ciència.

Que és l’Escola Nova?

S’anomena Escola Nova, o Escola Activa, a un moviment pedagògic, iniciat a finals del segle XIX, amb la finalitat d’abordar una renovació dels principis pedagògics que sostenia l’Esola Tradicional.

Segons aquesta proposta, els petits aprenen per observació, per contacte amb la natura, per experimentació i per imitació de les persones adultes i, per tant, hauria de ser en funció d’aquests principis que es tindria que articular l’aprenentatge.

Els principis de l’Escola Nova:

El nen com a subjecte de l’aprenentatge.
Modificació en el paper del mestre.
L’escola a d’obrir-se a l’exterior.
El sistema hauria de ser flexible i adaptar-se a l’especificitat de cada nen/a:

- Individualitzada: l’aprenentatge es deu construir a partir de les peculiaritats i capacitats de cadascun.

- Socialitzada: cada nen o nena haurà d’educar-se per la societat, desenvolupant hàbits positius de convivència.

Els mètodes educatius prioritzen l’ imaginació, el pensament i afavoreixen l’actitud crítica.

ELS PRECURSORS

· COMENIUS: 1635 didàctica magna (ensenyament: tot a tots).

· HERBART: 1806 la pedagogia derivada de la fi de l’educació.

· PESTALOZZI: 1800 fer escola dia a dia, compromís per l’infant. També busca fonamentació científica.

ELS REFORMADORS SOCIALS

· JOSEP DE CALASANÇ (1592): escola per a nens pobres.

· JEAN-BAPTISTE LA SALLE (1684): escoles cristianes.

· MARCELLIN DE CHAMPAGNAT (1817): escoles rurals.

· GIOVANNI BOSCO (1853): tallers d’oficis professionals.

REHABILITACIÓ I REEDUCACIÓ CIENTÍFICA.

· JUAN-PABLO BONET (1620): llenguatge de signes.

· JEAN-GASPARD ITARD (1801): l’infant salvatge.

FRIEDERICH FRÖBEL (1837)

Obre el Kindergarden.

El joc és desenvolupament personal i social.

Educació integral (totes les dimensions humanes: menjar,...).

Conèixer i comprendre: la natura, un mateix, déu.

Aprenentatge per intuïció i interès total.

El joc com a treball.

Jardí d’infants de 3 a 7 anys: iniciativa, jocs, cançons, material, dons (donatiu/regal).

“l’educació de l’home no s’ha de coaccionar”.

Planteja per primer cop l’ importància de l’ educació en els primers anys.

Va posar especial compte en la captació de mestres de bon caràcter, amistosos i accessibles per als nens, donant especial importància a la seva capacitat per transmetre educació en cadascuna de les seves accions.

Basant-se en que l’aprenentatge forma part del desenvolupament natural dels individus, es deu partir del nen, del seu caràcter individual, per establir un procés gradual d’aprenentatge individualitzat, on el més senzill sempre precedirà al més complex.

El mètode que va utilitzar va ser el joc amb objectes estructurats: cilindre, esfera, cub, i amb la pilota.

“El joc és la més alta forma del desenvolupament humà en l’ infància, perquè és en sí mateix la més lliure expressió del que habita en l’ànima del nen”.

FRANCIS W. PARKER

Super intendent escolar a Quincy, Massachusets, USA 1875.

PROGRESSIVE EDUCATION.

N’és el pare segons Dewey.

Estadounidenc que va a viure a Alemanya per estudiar a l’ Universitat de Berlín.

Té a veure amb l’escola nova.

Militar de l’estat, als 35 anys va a estudiar a Alemanya els nous mètodes de pedagogia: va aprendre de Rousseau, Fröbel, Pestalozzi, Herbart.

Mètode Quincy: fora disciplina.

JONH DEWEY

A l’escola ideal tenim la reconciliació entre els ideals individualistes i els institucionals. Dewey, 1897: My pedagogic creed.

El desenvolupament cognitiu es fa en un entorn social amb les necessitats. Superar els dualismes (ment-acció, psíquic-social, teoria-pràctica, treball-lleure,...). l’educació escolar ha de ser educació social sobre la cultura del present. L’esforç es fonamenta en l’ interès no en compulsió.

Vida comunitària per aprendre la democràcia.

Mètode:

1. Experiència directa.

2. Necessitat a resoldre.

3. Cerca d’alternatives.

4. Apuntar solucions.

5. Comprovar eficàcia.

OVIDE DECROLY

Metge, neuròleg, psiquiatra.

Êscole de l’Ermitage, 1907.

L’escola no crea anormals, afavoreix l’eclosió.

Escola per a la vida i a través de la vida. L’ infant porta una herència i un impuls de vida. L’ infant rep una herència cultural.

Necessitats primàries (biològiques) i tendències socials amb personalitat (psicosocial).

Centres d’ interès a partir de les necessitats: alimentació, protecció, seguretat, treball/joc.

Globalització.

Va fundar l’escola de l’Hermitage amb l’objectiu de conseguir en els nens un correcte desenvolupament biològic i d’higiene.

Els seus primers objectius es basaven en la formació de ciutadans per la democràcia. Per això, la llibertat i la responsabilitat, van ser la definició de l’organització de l’escola.

Segons les seves idees l’ensenyança deu ser individualitzada, i l’interès, que neix de la necessitat , és el que mou al petit a aprendre. Apareix per primer cop el concepte de globalització, entès com la percepció que té un nen del món real, el qual no se li presenta fragmentat, sinó com un tot.

Decroly va unir aquests tres conceptes: ensenyança individualitzada, motivació i globalització i va crear una pràctica educativa, un mètode d’ensenyança denominat centre d’interès, en els quals es treballen necessitats del petit, tant físiques com psíquiques, a través dels jocs.

Mètode, passos: observació, associació, expressió.

La classe un laboratori d’acció.

Aprendre de la natura.

Bé, bondat i bellesa. Educació moral.

República escolar. Els infants prenen decisions en assemblea.

MARIA MONTESSORI (1870-1952).

Contemporània de les germanes Agazzi.

Va ser la primera dona metge a Itàlia i la seva formació i pràctica mèdica va ser decisiva en la configuració del seu mètode pedagògic.

Montessori va partir del desenvolupament psicofisiològic del nen. La seva formació en el camp de la medicina i les seves observacions clíniques la van conduir a analitzar com els nens aprenen. En la mateixa línia, l’estudi de persones amb deficiències li va permitir avançar en el coneixement de l’estimulació pel desenvolupament infantil. Així va arribar a la conclusió de que els petits construeixen el seu aprenentatge a partir del que ja existeix en l’ambient. Aquest principi estarà a la base del seu mètode, el denominat mètode montessori.

Aquest mètode, basat en les seves observacions científiques, relaciona la capacitat (gairebé sense esforç) dels petits per absorbir coneixements sobre el seu voltant, així com l’interès que aquests tenien per materials que es poguessin manipular. Tot allò relacionat amb el objectes de la vida quotidiana – plats, gots, cordons, etc – li va servir com element per desenvolupar en el nen el sentit de l’ordre i la psicomotricitat.

El mètode montessori es concreta en un sistema de materials, creats per ella mateixa, i exercicis degudament seqüenciats, utilitzats pels petits perquè aprenguin de les seves pròpies experiències. Com a resultat de l’aplicació del mètode montessori s’estableix que els nens aprenen a llegir, escriure, contar i sumar abans d’arribar als 6 anys de vida.

En quant al paper de l’educador ha de ser d’observador, i de mediador en el cas que el petit demani ajuda.

El mètode montessori va tindre una amplia influencia a Espanya.