Primer terç del segle XX.
LA INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA.
LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA A CATALUNYA.
Las Cortes de Cádiz. Constitución liberal de 1812 en la España ocupada por Napoleón.
Las Cortes de Cádiz se reunieron en plena Guerra de la Independencia, dando comienzo con su obra a la Revolución liberal burguesa en España aprovechando el vacío de poder. Se propusieron crear un marco legal que permitiera pasar de una sociedad estamental a una liberal y acabar con el Antiguo Régimen.
Tendencias políticas en las Cortes de Cádiz
-La Junta Suprema Central asumió tres funciones:
- Organización de la resistencia: mando militar, organización del ejército, suministros y contactos con ingleses y portugueses.
- Reorganización política y administrativa del país.
- Promoción de una convocatoria a Cortes que decidieran sobre reformas necesarias y dieran a España una Constitución.
-La Junta Suprema Central decide que los diputados serán elegidos por sufragio universal de varones mayores de 25 años y que habrá unas Cortes bicamerales. La Junta Central criticada por los sectores reaccionarios decide autodisolverse y el gobierno entrega un "Consejo de Regencia" compuesto por cinco miembros de talante claramente conservador: el obispo de Orense, Saavedra, Castaños, Escaño y Lardizábal.
Importancia de la Constitución de 1812
La Constitución de Cádiz es fundamental en la historia de España. Es la primera - la Constitución de Bayona de 1808 es una Carta Otorgada-. Se inspira en la Constitución francesa de 1791 pero es más avanzada y progresista que ella, ya que acepta el sufragio universal y una amplia garantía de derechos. La guerra de la Independencia no permitió llevar a la práctica lo legislado por las Cortes. Además la mayoría de la sociedad española quedó al margen: eran campesinos, monárquicos absolutistas por estar muy influidos por el clero y la nobleza. Fernando VII anuló la Constitución y la obra de las Cortes de Cádiz en marzo de 1814. Sin embargo, la Pepa fue una referencia clave para el liberalismo posterior. Además, su influjo fue decisivo en otras constituciones de América del Sur y de Europa, como las de Italia y Portugal.
Informe Quintana de 1813 (siguiendo a Condorcet).
Igualdad.
Universalidad: instrucción tan igual i completa como las circunstancias lo permitan.
Gratuidad.
Libertad de enseñanza.
El Informe de la Junta creada por la Regencia para proponer los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de instrucción pública, con fecha de 9 septiembre de 1913 en Cádiz, determina como principios generales de toda enseñanza lo siguiente: “La instrucción pues debe ser universal”Cuando llevaba la constitución 6 años sin apenas hacer caso, se decidió el Reglamento de 1821 con Fernando VII. Este Reglamento tenía que haber salido antes, Fernando VII tenía dudas sobre la Constitución y en el año 1823 dice NO a la Constitución, y durante el período 1814-1823 hay un período Absolutista.
La Constitución Francesa se basaba en los derechos del hombre Libertad, Igualdad, Seguridad y Propiedad. La propiedad es el derecho de disfrutar y disponer de los bienes del fruto de su trabajo. Seguridad y Propiedad son lo mismo que fraternidad. Los franceses creían en la necesidad de educar al pueblo.
Ministerio de Fomento. Ley Moyano de 1857: estructura el sistema escolar: primaria, bachillerato y universitaria.
Principios según gobiernos conservadores o progresistas.
Disputas: gratuidad, obligatoriedad, libertad de cátedra, libertad de creación de centros, escuela católica/laica.
Constitución monárquica de 1876.
LEY MOYANO DE 1857
Cuando los progresistas llegan al poder en 1854, es evidente ya la necesidad de proceder a una norma que con rango de ley regule la compleja trama de la instrucción nacional. Progresistas y moderados confluyen ahora en el tema de la educación, coincidiendo en las grandes líneas del sistema educativo liberal. Aunque la división ideológica reaparecerá más tarde con los partidos turnantes de Cánovas y Sagasta, parece que por estas fechas no son grandes las diferencias entre ambos por lo que respecta a la educación. Ello explica que, buena parte del proyecto de Alonso Martinez -lo único que dio tiempo en el bienio progresista- se incorporara a la ley de Instrucción Pública de 9 de septiembre de 1857, conocida como Ley Moyano.
Corresponderá por tanto a los moderados la gloria de haber conseguido consolidar el sistema educativo liberal mediante una ley con vocación de permanencia -la ley se mantendrá en vigor más de cien años-. Su artífice, Claudio Moyano, acudiría a la formulación de una ley de bases que, recogiendo los principios fundamentales del sistema, evitara de este modo un debate parlamentario sobre cuestiones delicadas y complejas. Aunque este criterio había sido adoptado anteriormente por otros ministros sin conseguir resultados positivos, el momento político era ahora adecuado para una rápida tramitación y para una feliz consecución de los objetivos propuestos. Por otra parte, existían dos razones fundamentales para conseguir la aprobación de las Cortes: - una era la evidente necesidad de una ley general que estableciera el sistema educativo construido a lo largo de casi cincuenta años
- la otra razón de peso estribaba en la existencia de un consenso bastante amplio sobre las instituciones educativas que las diferentes normas habían ido implantando.
INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA.
Reforma social y cultural de España a través de la formación científica y cultural.
| La Institución Libre de Enseñanza fue fundada en 1876 por un grupo de catedráticos (entre los que se encontraban Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate y Nicolás Salmerón), separados de la Universidad por defender la libertad de cátedra y negarse a ajustar sus enseñanzas a los dogmas oficiales en materia religiosa, política o moral. | |
Ello los obligó a proseguir su tarea educadora al margen de los centros universitarios del Estado, mediante la creación de un establecimiento educativo privado, cuyas primeras experiencias se orientaron hacia la enseñanza universitaria y, después, a la educación primaria y secundaria.
En el proyecto participaron Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio y otras personalidades comprometidas en la renovación educativa, cultural y social.
A partir de 1881 empezaron a formar parte del cuerpo docente de la Institución profesores formados en ella, cuya labor afianzará el proyecto institucionista y garantizará su continuidad.
Desde 1876 hasta la guerra civil de 1936, la ILE se convirtió en el centro de gravedad de toda una época de la cultura española y en cauce para la introducción en España de las más avanzadas teorías pedagógicas y científicas que se estaban desarrollando fuera de las fronteras españolas.
FRANCISCO GINER DE LOS RÍOS.
Se compara la pedagogía de Giner a la de una escuela socrática, en la que el profesor influye en sus alumnos no por su autoridad, sino por su conocimiento, su sabiduría. La relación entre los alumnos y el profesor era íntima, cercana, familiar, para así poder influir mejor en su conciencia. Era una escuela eminentemente práctica, en la que cada alumno tenía un cuaderno (y no un libro académico) con el que trabajaba. Los exámenes memorísticos no existían. Las excursiones eran frecuentes, a museos de todo tipo, a fábricas, al campo, etc. Estas excursiones llegaban a durar varios días incluso, y muchos antiguos alumnos las recordaban con gratitud. Una de las más recordadas era una que llevó a los alumnos andando desde Madrid a Lisboa.
Crea:
Museo Pedagógico Nacional.
Congreso Nacional de Educación.
Junta de Ampliación de Estudios.
Ministerio de Instrucción pública (1901). La ILE influye.
MANUEL BARTOLOMÉ COSSÍO.
Residencia de estudiantes.
Reforma de las Escuelas Normales ( de maestros ).
Escuela Superior del Magisterio ( de profesores e inspectores ).
Profesor de Historia del Arte en la Universidad de Barcelona y catedrático luego de Pedagogía Superior en Madrid y Director del Museo Pedagógico, fue una figura fundamental en la Institución Libre de Enseñanza después de la muerte de Francisco Giner de los Ríos. Fue una gran autoridad en pedagogía hasta el punto de que todavía hoy su obra sigue constituyendo una auténtica referencia en la pedagogía. Sus escritos sobre esta materia están publicados en diversas revistas, pero sobre todo en el Boletín de la Institución Libre de Enseñanza. Sólo parte de ellos se recogieron en el volumen titulado De su jornada (1929). Como historiador del arte se le debe, fuera de su gran tratado Summa Artis en colaboración con José Pijoán, un libro muy importante, El Greco (1908), biografía y estudio artístico que contuvo muchos datos nuevos y una interpretación renovada del genial pintor y fue fundamental en su revalorización en el siglo XX, muy distinta a la que dominó en los anteriores.
LORENZO LUZURIAGA.
Misiones pedagógicas.
Textos pedagógicos.
Revista de pedagogía y Publicaciones de la R.P.
Pedagogo español. Discípulo de la Institución Libre de Enseñanza, fue profesor de la Universidad de Tucumán a partir de 1938. Fundador de la Revista de pedagogía, es autor de Ensayos de pedagogía e instrucción pública (1920), La escuela única (1932), Reforma de la educación (1945), La pedagogía contemporánea (1947), La escuela nueva pública (1948), Pedagogía (1950).
ESCOLA CATALANA I LLIUREPENSADORA A CATALUNYA.
FRANCESC FLOS I CALCAT.
Col·legi Sant Jordi (1898), primera escola en català.
Associació protectora de l’Ensenyança Catalana (1899).
Pedagog, cal·lígraf i escriptor. Fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, del col·legi Sant Jordi i altres escoles. Destacà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d'ensenyament de la gramàtica catalana als infants.
Finalment, fundà el Col·legi Sant Jordi, al carrer Sant Honorat, a Barcelona, que s'inaugurà el 1898 amb el propòsit de treballar per la causa cultural de Catalunya mitjançant una ensenyança catalana basada en el model pedagògic d'ensenyar jugant.
D'altra banda, publicà diversos llibres i edità el primer mapa mural de Catalunya basat en les comarques (1906). L'any 1899 fundà l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A més de noves biblioteques, cerà la Granja Escolar per tal que els infants experimentessin a l'aire lliure.
En morir el pedagog, l'escola canvià de nom i passà a dir-se Escola Flos i Calcat fins que el 1939 la dictadura franquista l'obligà a tancar les portes definitivament.
FRANCESC FERRER I GUARDIA.
Escola Moderna (1901).
Escola laica, científica i cultural.
Màrtir, executat a causa de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) per lliurepensador, anticlerical, llibertari.
Ferrer i Guàrdia fou un pedagog avançat al seu temps, sovint incomprès, i que va obrir el camí cap la innovació pedagògica a Catalunya.
En Ferrer i Guàrdia va apostar per una educació laica, mixta, democràtica, on l’educació es portés a terme des d’una comunicació bidireccional (alumne-professor, professor-alumne), sempre des d’uns principis ètics i de respecte als altres i al món que ens envolta.
Aquestes noves tècniques pedagògiques englobades genèricament sota el nom d’ Escola Moderna o Escola Nova, basades en l’aprenentatge actiu dels alumnes, xocaven frontalment amb les institucions educatives del darrer terç del segle XIX, que eren bàsicament dependents de l’Església Catòlica, que tenia el monopoli educatiu del estat, amb ordres com ara els Jesuïtes.
Els mètodes innovadors de Ferrer i Guàrdia no foren gaire ben acceptats pels sectors conservadors de la societat d’inicis del segle XX, que apostaven per una educació basada en una disciplina de ferro (sovint amb l’ús de la violència com a recurs docent) ni entre les autoritats del moment, que veien amb recel unes propostes que sovint qualificaven com “àcrates” o subversives.
LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA A CATALUNYA (1906-1939).
Antecedents i principals representats de l’Escola Nova
L’any 1898 és fundada l’Escola Sant Jordi de Flos i Calcat, i un any més tard es
constitueix l’associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Però la baralla per la
modernització burgesa enfronta liberals i clericals, amb el regeneracionisme al fons i
l’obrerisme que empeny els intel·lectuals a definir-se, segons destaca Gonzàlez Agàpito.
L’escola Horaciana de Pau Vila, la Integral d’Alban Rossell, l’Escola de Mestres de
Joan Bardina i l’intent de reforma escolar del Pressupost Extraordinari de cultura de
l’Ajuntament de Barcelona són altres ocasions d’incidir en la modernització escolar,
alhora que reflecteixen l’empenta pedagògica imponent de la primera dècada d’aquest
segle.
Figures representatives de la recerca pedagògica catalana dels anys 20 i 30 són
Claparède a l’Escola d’Estiu de 1917 i Alexandre Galí.
L’Escola Nova als Països Catalans.
« L'ensenyament públic, en els seus diferents rams i graus, deurà
organitzar-se de manera adequada a les necessitats i caràcter de la
civilització de Catalunya».
Es considera a la Catalunya de començaments de segle com d'avançada a Espanya en
matèria educativa. Les desenes d'experiències pedagògiques viscudes llavors, van
confirmar la tradició educadora catalana. Els quinze anys que van de 1892 a 1907 van
anar d'una ebullició extraordinària en l'intent de resoldre el problema de l'escola i la
cultura nacionals. Lozano2 considera que el regeneracionisme va tenir a Catalunya un
matís distintiu: sota la comuna aspiració de renovar espiritualment a l'home català
mitjançant l'extensió i propaganda de la cultura, es van arribar assoliments importants:
es va orientar al Magisteri a ser la força renovadora.
A Catalunya es donen dos factor importants: 1. Actitud d’inhibició de l’Estat Espanyol
vers a l’educació, que es limità a complir formalment amb la instal·lació d’un sistema
educatiu públic, però mai dotat dels recursos econòmics i tècnics per a fer-lo eficient. La
Llei Moyano resolia l’ensenyament d’Estat però sense que l’Estat hi hagués de posar
res, delegant la responsabilitat als ajuntaments i províncies. 2. La renovació pedagògica
catalana serà afavorida per la burgesia a la percaça d’un sistema educatiu eficaç i de
nous mètodes pedagògics.
La inhibició estatal de la responsabilitat de l’educació pública i aquesta actitud
individualista van donar com a resultat una hegemonia de les escoles privades, la
majoria religioses. Tot això en un clima de tensió anticlerical. L’elitisme dels col·legis
religiosos i la pèssima qualitat de l’ensenyament públic van fer sorgir les primeres
iniciatives renovadores en l’ambient obrer, com és el cas de l’Escola Horaciana de
Barcelona. Del proletariat afloraran iniciatives educatives encaminades a contribuir al
seu alliberament com a classe i a la dignificació personal dels obrers i obreres.
JOAN BARDINA.
Escola de mestres.
El seu pensament pedagògic.
Sense abandonar els seus principis cristians, va ser capaç d'assimilar l'estil educatiu i el
bon fer pedagògic dels institucionistes, arribant a defensar les dues tesis fonamentals
objecte de disputa: la neutralitat religiosa i la coeducació. Aquesta síntesi sorprenent li
va comportar totes les simpaties i suport dels homes de Giner, però li va implicar també
incomprensió i indiferència en el camp dels catòlics; el que per a uns era digne
d'aplaudiment, per a uns altres era motiu d'escàndol.
Activitats pedagògiques de Bardina.
«La pedagogia moderníssima d'educació natural exigeix la llengua natural com
a vincle entre els mestres i els deixebles».
És important destacar que durant la dècada de 1902 a 1912 tot just existeix activitat
pedagògica a Barcelona. Una de les poques experiències en aquest sentit va ser l’Escola
de Mestres que va obrir Bardina a l'octubre de 1906 i va donar per acabades les seves
activitats a l'agost de 1910. L'eclipsi de Bardina a Barcelona serà terriblement dramàtic;
cap força política contarà amb ell.
PAU VILA.
Escola horaciana.
La simple lectura de l'extensa bibliografia de Pau Vila donaria peu per a la realització d'una investigació sobre l'evolució de l'ensenyament i de la Geografia en les primeres vuit dècades del segle XX. Van ser gairebé 80 anys d'una tasca fecunda, tant en el camp de la recerca geogràfica i històrica com en el de l'ensenyament. Va ser l'autor de la divisió de Catalunya en comarques, feta per encàrrec de la Generalitat catalana republicana, la Nova Geografia de Colòmbia el 1945, la seva obra monumental Geografia de Veneçuela en dos toms (1960 i 1965), etc. Publicar en total més d'una vintena de llibres, prop de 250 opuscles, articles i comunicacions, deu semblances, diverses cròniques sobre Congressos Internacionals de Geografia, més de 20 articles sobre la problemàtica social i prop d'un centenar de ressenyes d'obres, com es ressenya a la Revista Terra N º 5, a les pàgines 145-146.
ROSA SENSAT.
Directora escola del bosc.
ARTUR MARTORELL.
Formador de mestres.
Va ser una mestra que contribuí al desenvolupament de l'escola pública catalana durant el primer terç del segle XX.
Al 1921 va rebre l'encàrrec de dissenyar el pla d'estudis de l' Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i estableix un programa força ampli per les dones obreres i les de classe mitjana. La seva activitat es concretà també en diversos cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat, a les escoles d'estiu i al mateix Institut de la Dona. Participà en importants congressos com el I Congrés Nacional d'Ensenyament Primari a Barcelona (1909), el III Congrés Internacional d'Enseignement Menager, a París (1922), i al Congrés des Écoles Nouvelles, a Niça (1932).
ELADI HOMS.
Organitzador Escoles d’ Estiu, Butlletí dels mestres, Introductor bàsquet.
Eladi Homs Zimmer és un polític i escolta català, fill d'Eladi Homs i Oller. Antic deixeble de mossèn Antoni Batlle, el 1954 es va establir a Mallorca i fou el fundador del Moviment Escolta de Mallorca el 1956 amb la seva esposa Maria Ferret, en crear la Secció Ramon Llull, acollida a una entitat anomenada Joventut Antoniana. El 1958 la seva esposa creà el primer grup femení amb l'Agrupament Reina Costança. Això suposa el trencament amb els models educatius que eren habituals en aquells moments al món escolar i a les organitzacions juvenils franquistes, com ara l'anomenat Frente de Juventudes.El 1997 va rebre el Premi Ramon Llull en reconeixement de la tasca desenvolupada en els ambients juvenils catòlics de la postguerra, per la seva labor de formació dels joves, ensenyant a estimar la natura, la terra, sense haver de renunciar als orígens, a la llengua pròpia i a la cultura.
JOSEP ESTALELLA.
Director de l’institut-Escola.
El 1919 fou nomenat director dels ensenyaments de física i química de l'Instituto-Escuela de Madrid, influïda per la Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos, càrrec que exercí fins el 1921. De 1921 fins 1932 fou catedràtic de l'institut de Tarragona.El 1932 fou nomenat director de l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, on hi plasmà el seu sistema metodològic propi i característic, alhora que es preocupà per preparar el professorat adient a les noves directrius pedagògiques. També fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques el 1933-1934. L'esclat de la guerra civil espanyola el va desencoratjar molt i va morir el 1938.
ALEXANDRE GALÍ.
Escola Vallparadís, Mesura objectiva del treball escolar.
El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, més tard Consell de Pedagogia, del qual fou secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d'estiu (1915, fins el 1932, interrompudes durant la Dictadura de Primo de Rivera), fou administrador general de l'Escola Industrial (1917), dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'Escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), fundà i dirigí el "Butlletí dels Mestres" (1922) i publicà nombrosos articles a "Quaderns d'Estudi" i fou nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-1969).El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1939), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928).
PERE VERGÈS.
Director Escola del Mar.
Llengua catalana i llengua castellana a l’escola.
Les colònies escolars.
Psicotècnica i orientació professional.
Escola del treball.
Mètode Montessori.
Tècniques Freinet- impremta escolar.
Pere Vergés sempre va viure a Barcelona, però també està vinculat al poble de Capafonts, a la comarca del Baix Camp (Tarragona), on passava les vacances i va promoure la casa de colònies Mas de Fortet.
L'any 1921 es convertir en el director de l'Escola del Mar i durant els estius de 1922 i 1923 (primera època), i 1930, 1931 i 1932 (segona època), Vergés també va ser director de la Colònia d'Estiu a Calafell: la República d'Infants de Vilamar.
Després de la destrucció de l'Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca al Roserar de Montjuïc (1938-1948) i a l'edifici del barri del Guinardó, on va romandre fins a la seva jubilació, el 1965. El mateix any va encarregar-se de la direcció pedagògica de l'Escola Garbí d'Esplugues de Llobregat i, tres anys després, de la Institució Pere Vergés de Badalona, on la seva filosofia ha perdurat fins als nostres dies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario