TEMA 8: PENSAMENT CONTEMPORANI.

Paradigmes científics, corrents filosòfics.

PARADIGMES CIENTÍFICS

Racional-positivista, orientat als resultats.              

Es basa en la creença de l’aplicabilitat dels mètodes d’investigació científica de les ciències naturals als entorns socials i educatius. Té el seu basament filosòfic en el positivisme del segle XIX, moviment de pensament arrelat en l’empirisme britànic dels segles XVII i XVIII. Barrio (1984) recorda els principals trets característics del positivisme, que foren:

a) Rebuig a la metafísica: la descripció científica es limita al que s’ofereix mitjançant el coneixement sensible, la realitat que ens donen els sentits, una determinació absoluta de l’experiència. Per això, tot el que transcendeixi l’àmbit empíric és rebutjat i, per tant, la metafísica és un contrasentit que no pot ser abordat.

b) La ciència és un saber descriptiu que s’ha de limitar a descriure els fenòmens de la naturalesa i les relacions existents entre ells. Aquestes relacions es formulen mitjançant les lleis científiques.

Educativament, l’aplicació del paradigma positivista es sintetitza en el tractament d’un conjunt de mitjans destinats a una finalitat definida. Per a l’assoliment d’aquesta finalitat existeixen diferents opcions i la investigació educativa ha de valorar-ne l’eficàcia i la utilitat. Els ensenyants consideren els seus coneixements com a instruments de producció d’aprenentatge i la destresa professional es redueix al disseny de les millors seqüències per conduir els alumnes als resultats previstos. És possible produir lleis científiques de les situacions educatives, utilitzables per prendre decisions objectives sobre determinades intervencions pedagògiques. El valor predictiu de les teories científiques els dóna el seu interès pràctic: assolir els objectius educatius desitjables. La teoria guia la pràctica en formular prediccions sobre el que passaria si es modifiquessin aspectes de les situacions educatives.

Hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva.

Parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents de la ciència. Té el seu basament metodològic en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia. Tejedor Campomanes (1993), basant-se en Gadamer, sintetitza l’hermenèutica en els següents punts:

a)      Lluitar contra els prejudicis engendrats per les tradicions comunament acceptades.

b)      Interpretar correctament la «distància històrica» dels textos, o sigui, la relació existent entre el moment en què s’escriuen i el significat que poden prendre quan es llegeixen posteriorment.

c)       Entendre la comprensió com una experiència dialèctica i, com a diàleg, necessita de fonaments lingüístics.

La realitat social concebuda en aquest paradigma es caracteritza per posseir una estructura intrínsecament significativa; la societat només és real en la manera que els seus membres la defineixen com a tal. El paradigma interpretatiu, contràriament al positivista, es veu a l’interior de la vida social, però és incapaç de transcendir-la o de dirigir-la. Comprensió, significat i acció esdevenen les paraules clau d’aquesta racionalitat científica.

Sociocritic, orientat al canvi social.

Carr i Kemmis (1988) conclouen que els dos paradigmes científics anteriors, tot i partir d’una racionalitat molt diferent, presenten, en la seva oposició, punts en comú. En ambdós casos, l’investigador adopta una postura desinteressada que rebutja qualsevol interès per valorar críticament les realitats educatives per canviar-les. Els dos paradigmes esgoten en si mateixos les opcions assumibles de la investigació educativa i, al mateix temps, l’explicació científica i la comprensió interpretativa són categories mútuament excloents.

La racionalitat sociocrítica entén que les activitats educatives estan històricament localitzades: contextualitzades sobre un passat i projectant-se al futur. L’educació presenta un desenvolupament individual i social dels futurs ciutadans. Els actes educatius són ‘problemàtics’ en el sentit que l’aplicació pràctica s’ha de sotmetre a reconsideració per informar de judicis futurs. Així, el mestre ha d’acceptar l’examen sistemàtic de la seva tasca: planeja amb deteniment, actua deliberadament, observa les conseqüències de l’acció i reflexiona críticament sobre les limitacions de la situació. Metodologies de recerca educativa basades en l’anomenada investigació-acció, on l’investigador no es deslliura de la seva implicació pràctica, allunyant-se dels tractaments asèptics i pretesament neutres de la recerca experimental.

Emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial.

Llegint informació de diferents fonts no m’ha quedat gaire clar el que és el paradigma emergent, tot i que penso que és la necessitat que hi ha avui dia d’obrir camins nous per tal de que, en aquest cas l’educació, no continuï sent com és o com els antics models, ja que la societat va canviant i les necessitats varien, les persones canvien i evolucionen socialment, per tal cal adaptar els mètodes d’educació a les noves circumstancies com poden ser les noves tecnologies.

CORRENTS FILOSÒFICS

Modernitat.

La modernitat comença a l’època del renaixement. Es caracteritza per l’optimisme que fa confiar en les capacitats humanes com ara la raó i l’experiència, que ens condueixen al progrés.

La modernitat en la filosofia, va començar a dinals del segle XVIII amb els il·lustrats. És un corrent filosòfic basat en la raó i la ciència.

És un concepte que imposa la raó com a norma en la societat.

La POSTMODERNITAT l'has recollida bé: "relativisme epistemològic..." Va començar amb el nihilisme de Nietzsche.

Postmodernitat.

La filosofia postmoderna aplica el concepte de postmodernitat al pensament i qüestiona les bases històriques sobre les quals s'ha construït la filosofia occidental.

Va iniciar-se amb els escrits de Michel Foucault que relacionaven coneixement i poder, veient com el cànon i el saber privilegiat s'han unit sempre amb els dominadors, silenciant altres subcultures, que amb la postmodernitat reclamen una relectura del passat, per exemple des de l'òptica feminista o les minories ètniques. Els teòrics d'aquest corrent són hereus de Nietzsche.

La postmodernitat s’ oposa a la modernitat. Té els seus inicis al segle XX, als anys 80. Es caracteritza per una actitud crítica davant del progrés i per un pensament feble, no hi ha criteris vàlids per a tothom, i hi ha idees disperses que no formen un conjunt amb sentit.

Modernitat-Postmodernitat.

Penso que la moderniat va ser un corrent filosòfic estricte per les condicions de capitalisme que hi havia en aquell moment, on el que tenia més importància era la raó i inculcar això a la societat. Per una altra banda, penso que la postmodernitat és el moment de trencar amb allò que estava establert, de deixar d’una banda la raó com a tema principal, tenint en compte la gran diversitat de pensaments i opinions de les persones i valorant a tothom.

Neoliberalisme.

el terme neoliberalisme es refereix a la filosofia política-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. El neoliberalisme ha estat una corrent de pensament econòmic i polític predominant en les polítiques implementades des de començaments de la dècada de 1970, consolidades durant els anys 80 i 90 del segle XX i encara plenament vigents avui en dia. El neoliberalisme refusa la possibilitat d'una intervenció positiva de l'estat en l'economia centrant el paper d'aconseguir el progrés econòmic i fins i tot, en casos extrems, la justícia social en el foment del lliure-mercat i la reducció de les restriccions a les decisions de les empreses. Els seus defensors afirmen que els guanys nets obtinguts mitjançant l'intercanvi en el lliure-mercat capitalista superen els costos en tots els casos.

Utilitarisme

L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat.

De vegades, es resumeix l'utilitarisme a partir del principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones".

L'utilitarisme és tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l'utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l'utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.

Ecologia.

L'ecologia és la part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i amb llur medi;[1] és la biologia dels ecosistemes.[2] També es pot definir com l'estudi científic de les distribucions, l'abundància i les relacions dels organismes i les seves interaccions amb el medi ambient.[3] El 1866 Ernst Häckel va introduir el concepte d'ecologia, terme compost de les paraules gregues οικος (oikos: casa, habitatge, llar) i λόγος (logos: coneixement, ciència, raó). En un principi, Häckel entenia per ecologia la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb el seu medi ambient, però més tard va ampliar aquesta definició a l'estudi de les característiques del medi, que també inclou el transport de matèria i energia i la seva transformació en les comunitats biològiques.

Sostenibilitat.

Dit amb senzillesa, sostenibilitat és proveir el millor per les persones i el medi ambient ara i en el futur indefinidament.

La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida. Va ser un dels eixos del Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona-2004.

Comunitarisme.

El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l’individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera. Fonamentalment s'utilitza el terme en dos sentits:

. El comunitarisme filosòfic considera que el liberalisme clàssic és ontològicament i epistemològicament incoherent, i s'enfronta al mateix en dos terrenys. A diferència del liberalisme clàssic, que construeix les comunitats com originades per actes voluntaris d'individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar als individus

. El comunitarisme ideològic és una ideologia que subratlla el dret de la majoria a prendre decisions que afectin a la minoria.

Feminisme.

És el conjunt d’idees i accions que busca afavorir els interessos de les dones per tal de modificar posicions de desigualtat i violència respecte els homes.

Reclama gaudir dels mateixos dret i deures que gaudeix l’home i proclama la promoció dels drets de les dones.

Malgrat que moltes líders feministes són dones, no totes les dones són feministes i no totes les persones feministes són dones.

En qüestions polítiques, si bé el dret de vot es va anar guanyant durant el segle XX gràcies als moviments sufragistes, a principis del segle XXI no existeix cap país amb paritat en gènere en les legislatures.

Sobre el feminisme, penso que va ser un moviment necessari per tal de canviar la vida de la dona. La dona sempre ha estat per darrera l’home, i tot i que avui dia encara hi ha diferències entre uns i altres en quant a treball, sou, etc. S’ha anat avançant molt en els drets i deures de les dones. Tots som persones, i ningú és menys que l’altre, tots hem de tenir les mateixes oportunitats i llibertats, drets i deures, sense tenir en compte sexe, gènere.

PERSONA I SOCIETAT

Cosmovisió.

La cosmovisió és el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix.

Una cosmovisió defineix nocions comunes que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia.

El terme "cosmovisió" és una adaptació de l'alemany Weltanschauung (Welt, "món", i anschauen, "observar"), una expressió introduïda pel filòsof Wilhelm Dilthey en la seva obra Einleitung in die Geisteswissenschaften ("Introducció a les Ciències Humanes ", 1914). Dilthey, un membre de l'escola hermenèutica, sostenia que l'experiència vital estava fundada —no només intel·lectual, sinó també emocional i moralment— en el conjunt de principis de la societat i de la cultura en la qual s'havia format.

Sentit de la vida.

El sentit de la vida és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia.

Les respostes han estat molt variades històricament i han aparegut a l'art, els mites, els cultes religiosos i el pensament racional i comprenen des de l'absència de sentit fins a la recerca de la felicitat, passant per la trascendència o altres intents de trobar un significat a la vida.

Trobo que la resposta a què és o quin és el sentit de la vida és força complexa. Penso que el sentit de la vida és el que cadascú li vulgui donar, ja que tots som diferents, pensem i actuem de manera diferent, i tenim una percepció de la vida molt personal. Segons les circumstancies en la que es trobi la persona, penso que tindrà un sentit o un altre del sentit de la vida.

Angoixa.

L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire.

Autoajuda.

Autoajuda és un terme que es pot referir a un individu o a un grup que cerca millorar des del punt de vista econòmic, espiritual, emocional o intel·lectual.

L'autoajuda és un dels principis bàsics del cooperativisme

Superstició.

La superstició és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences.

Religiositat

És el conjunt de creences i pràctiques comunes d'un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en l'oració, el ritual i les lleis morals. La religió pot incloure també tradicions culturals ancestrals, escriptures, història i mitologia, així com la fe personal i l'experiència mística. El terme "religió" es refereix tant a les pràctiques personals relacionades a la fe comunitària com als rituals i la comunicació grupal que emana de la convicció que comparteixen els membres.

Laïcitat.

És una posició d'autoafirmació basada en què les societats i els estats s'han de mantenir independents de la religió, la qual s'ha de desenvolupar, si cal, en l'àmbit privat i personal. El laïcisme doncs, és el sistema que exclou qualsevol mena d'església de l'exercici del poder polític, administratiu o educatiu entre d'altres. Les seves arrels estan fonamentades en l'humanisme renaixentista i en els canvis de la Il·lustració.

Secularitat.

La secularitat és la tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l'existència. En deriva el sistema moral laic (introduït vers el 1850 per George Jacob Holyoake) que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu, i que prona la separació entre el poder de l'estat i el de l'església (secularització).

Consum.

El consum és el fet de consumir béns i serveis amb l'objectiu de satisfer les necessitats o els desitjos dels consumidors, o per ser utilitzat en la producció per les empreses.

En termes purament econòmics s'entén per consum l'etapa final del procés econòmic, especialment del productiu, definida com el moment que un bé o servei produïx alguna utilitat al subjecte consumidor.

Consumisme.

La paraula consumisme és un terme que s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. El cas és exemplificat per la frase com més consumeixo, més feliç sóc. També es refereix al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l'equilibri ecològic de manera seriosa.

Avui dia, vivim en una societat sotmesa al consum, i per tant al consumisme. Tenim una percepció molt equivocada. Molta gent pensa que a més tingui, en sentit material, serà més feliç, això ho atribuïm al consumisme. Però en la meva opinió, penso que no ets més feliç quan més tens. Estem en una societat que ens incita a consumir en tot moment, ja estiguis al carrer, veient  la televisió o escoltant la radio, ja que et volen donar una visió, de que el que és més important és tenir allò nou que tenen a la botiga, i com que ningú vol ser menys que els altres, accedim a aquesta oferta.

LA LLIBERTAT ? LA MEVA VIDA ?

En la meva opinió, tothom és lliure de viure com vol, tot hi ha que s’ha de seguir unes lleis, pautes o normes, per tal que la societat funcioni bé. Moltes vegades confonem el terme llibertat. La llibertat no és fer tot allò que vols quan vols, no pots fer segons quines coses per tal de no fer mal bé la societat, però si que pots escollir com viure, pots tenir uns ideals o pensaments que no siguin els mateixos que els des demés, tens dret a tenir la teva pròpia opinió, etc.

Tots som lliures i podem escollir com serà la nostra vida.